Estava dret,

a capurgana,

a colombia,

a sud – america…

El cos encara es “movia”,

dos trajectes amb yurca,

amb una mar poc tranquila,

i finalment,

entravem a terres colombianes.

Dies on “l’exercici” de paciencia,

havia estat alt,

de la mateixa manera,

que les illes de Sant Blas,

els indigenes Kunes,

havien estat el millor “pasatemps”,

a un transport que mai arribava.

Eren dos mesos des d’aquella “despedida” de Cuba,

que ja sempre portare amb mi.

El camp de futbol estaba ple,

les cares eren alegres,

les noies maques,

els nois forts i ben plantats,

la musica sonava forta,

i la rumba ja era vista a la platja,

on el bañador era el “traje” improvitzat.

Em donava comte que encara que Botticelli, Arquimides, Newton o Pascal no haguessin trobat les formules que els van fer tan famosos: “…els barcos igualment flotarien i les pedres igualment caurien…..”

….ja quedava lluny ….un panamá, que havia estat,

i ho puc dir ben alt,

la millor sorpresa de centre America.

Havia “omplert” les diferents parts del que jo considero un viatge “complert” i variat.

-Una visita a uns pobles indigenes ben organitzats i amables de manera senzilla, sola i llunyana d’un mercat de turisme poc explotat; on el temps agafa un altre caire i et “diuent” que el proxim transport surt dema o passat demaaaaa….. amb una tranquilitat increíble.

-Una ciutat de panamá, moderna, alta, maca, acompanyada d’un canal que mereix una visita. Un lloc estrategic, una ingeniería que els hi proporciona milions de dolars, que com no, fins l’any 1999 encara era “controlada” pels americans.

-Una zona de muntanya, a Boquete, lloc de celebracio bomberil… fresca, atractiva, on respires una muntanya propera a la nostra, on el riu es net, on el cel es “mes aprop”…

-Companyies molt agradables,… viatgers, viatgeres,… Una senyora de mes de 60 anys que estaba apunt de cumplir el seu segon any de viatge i que no li faria res seguir-ne dos més . Una colombiana, metge, que buscaba dolars mes facils que al seu país. Un estonià que sempre planejava “el cami” mes difícil. Un surfers que apareixien per tot arreu, rosos, musculosos, sempre amb el braç dret “ocupat” amb uns objectius ben diferents, pero compartin la mateixa “parada”.

-Platjes maques; Boques de Toro; un lloc no previst; un escenari pels carnavals;festes originals; personatges energetics, com l’Eugenio de Pamplona; improvitzacions a les platges amb sorpreses d’assistens. I lloc final de despedida de la Benigna en el seu camí terrenal.

…ja quedava lluny….. aquella costa rica que no em va cautiva, pero va ser el contexte de la “millor visita posible”: La Mare. Una mare vibrant, jove, atenta, espontanea, … que veía que el viatja cansa més de lo pensat.

Una natura massa tupida que en alguns moments li falta els camps descuberts com a simbolisme de “respiració”; uns volcans tapats per una espera que mai va arriba i un poble governat per la simpatica Laura, que "alguna cosa" li falta.....

Lloc de trobavent amb vibracions cubanes en un poas que deixava anar una energia diferent. I em feia recorda que: “… un “xut” de Llum es pot tenir igual…. en un monastir Budista Tibeta, al costat d’un altaveu dins una discoteca, rentant els plats o caminat cap a la cita que menys desitjes……”.

…ja quedava “lluny”….. aquella nicaragua, calurosa de Leon i els seus simulacres d’erupcions volcaniques. Aquells nens al costat de la catedral apunt de caure dins d’ una Managua que la vai troba perillosa i poc atractiva!

Una nicaragua, que va decidir que una exposició era possible.

On les postes del sol anunciades, brillaven pel cant dels ocells que la substituient. Barata com poques altres i propera a les ones que atrauen els “surfers” en un lloc casi meditatiu a la platjes properes de san juan de la cruz, on si no hagues estat per “la millor visita possible” uns dies eren recomanables. Un punt on la energia vibrava a una intensitat diferent.

Masaya, l’escollida per no fer “res” en un espai “buit”….

…ja quedava “lluny”…..aquella Hondures, pasada de “resfilo” on els nens van ocupar la major part del curt temps que allí vaig esta.

…ja quedava “lluny”…. aquell El Salvador , que possiblemet per la “proximitat” a Sant Salvador….. em va fer vibrar en la seva zona cafetera central. Dies de recolecta de café…., 6 hores “a tope” 3 dolars,…. i ens queixem!!!

Dies on la conexio amb la broma,” va ser la “artista principal”,….aquella conexio que feia que les paraules “surtiguessin” d’un mateix “sense donar-me’n comte”……., el raonament ,era simplement “un observador”.. ….un altre tipus de conexió molt forta que moltes vegades la confonem amb “boixeria”!

Uns poblets que meravellaven, sempre plens d’un ambient de nens. I unes carreteres sempre vistes d’un angle panoramic des del seient del copilot dels camions que creuen centre america desde mexic fins panama city….

…ja quedava “lluny” aquella Guatemala, que a complert les magnifiques espectatives que tenia. Sempre dificil! La primera part amb el Topaz i el Jaume es veiem complementada per un volcà que treien foc…, Vida de dins i que “les autoritats” dels parcs t’hi deixen apropar com si estessis a vora del foc de casa tema. A altres paisos seria impossible…. Gracies Pacaya!

Un altre cop costa pacifica amb unes oles que feien por……, amb fosco i una pilsen i poca distancia i passant el nubol i tancant la llum de darrere i amb un susto per devant i un contralluny dins la nit i un joc de 30 anys i un gos que em mosega i un estornut que no em deixa dormir …… eren sensacions que mesclaven una por i una satisfaccio dificil d’explicar per mi….Guatemala, un pais molt compler i molt recomable desde el meu punt de vista…

…ja quedava “lluny” la curta pasada per mexic després de Cuba. Una primera conversa de l’any amb l’america que em parlava de la importancia de les pasejades conscients pels llocs on havien viscut els teus ancestres era un bon presagi per aquest 2010.

Sant Cristobal, amb la calma i el temps necessari per digerir la foto de la nena 2349 jpeg. que ha estat la protagonista principal de tots els estudis fotografics a medellin. Uns voltats cap a la zona de San Juan de Chamula on les “boixes” infrastructures del govern i els magnifics pobles plens de vida es mesclaven. Aquella plaça de Chamula on els nens primer et demanaven pesos i que uns simples jocs feien que els rols s’invertiguessin.

Aquells guies que em feien explicacions gratuites a canvi que jo els hi donesa la meva visió i possibles millores sobre el seu parla, la seva comunicació amb els clients, sempre desde la perspectiva que jo era professor de lingüística espanyola. Petits jocs que et fan donar compte que tot es possible i que el potencial que tenim “per aquí dins” es infinit……increiblement més ampli del que ens podem imaginar.

…ja quedava “lluny”aquell sentiment cap a Cuba que sempre “caminara” amb mi….

quant els números es “creuaven….

9-9-9,

9-3-10,

ja havien passat uns dies de la festa major de Tremp,

l’altre dia…..,

el fluir de l’escriure,

s’havia trasformat,

com Tot,

en un fluir fotografic.

Medellin, primera parada llarga al Cami.

Lloc de celebracio, d’aprenentatge.

La calida gent d’aquest país m’acollia, per treballar,

per disfrutar, per crear, per improvitzar,…..

A “les ordres” del Profesor Alberto Montoya,

em dirigía a emplena un buit en el meu coneixement fotografic….

L’exposició:

“Miradas de Luz”,

N’era la millor excusa.

En un país, que nomes en una semana…. ja em transmetia,

la seva alegría, amabilitat, sensualitat,…

Lloc de combinacio,

Esport,

Viatge,

i Fotografía es fonien en Una.

Avui,

a Quibdó,

a la zona del Choco colombia,

torna a ploure,

característica principal d’aquesta regió del mon.

Els dies passen com semanes,

El calendari s’allarga,

La bicicleta truca a la porta,

La fotografía ja ha entrat,

I “jo”,

segueixo el “contracte” que tenia amb el “viatge”,

Aprendre……

i.....

Sentirelmon.....